Whitehouse live review by Antoni Mateu for Transversal magazine (#9)

Whitehouse - Live Action 85 13/02/99

Centre De Cultura Contemporania De Barcelona

Poc més de catorze anys després Whitehouse va tornar a actuar a Barcelona. Havia plogut molt des d'aleshores: si llavors Whitehouse sotmetia l'audiència a una allau de sorollositat i ritualitat gairebé insuportable, ara que els espectadors estan més avesats al soroll pretesament musical, ara que hi ha extremistes més radicals que Whitehouse (d'una altra manera), i ja que evidentment els anys no passen debades, ara, doncs, Whitehouse esdevé un mite estranyament (auto)paròdic de l'escena musical electrònica més radical, "extrema" en diuen ells mateixos. I és que el concert de Whitehouse, inclòs en el II Festival d'Art Sonor, va ser molt més que una mostra de "música electrònica extrema": un paradigma del caos més anàrquic possible, tot i la "música electrònica extrema" que vaig poder sentir (en el sentit d'"experimentar sensacions", no pas en el de "percebre sons").

L'expectació per tornar a veure Whitehouse sobre l'escenari era força gran. Dos-cents feligresos vinguts d'arreu de les frances i de les espanyes emplenaven de gom a gom (això sí, ben asseguts i formalets) l'auditori del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Els cassets i les càmeres de fotos preparats per aconseguir testimonis fidels. Fora, al vestíbul, on Whitehouse volia actuar però no li hi van deixar, més adeptes veient el concert (de franc) per una pantalla de vídeo gegant.

Peter Sotos (l'esquerp membre escriptor del grup) i Philip Best (l'adolescent -temps era temps- que es va unir al grup als catorce anys) van pujar a l'escenari. La mala hòstia (habitual) de Peter Sotos ja era prou patent perquè no estava d'acord a actuar a l'auditori, però és que l'equip no era pas allò que esperava: un micròfon no anava i el so no era el pretès (massa net i polit, i massa poc potent). Mentrestant, Best es posava a to amb les seves excrecions gestuals del tot fàtues, vàcues i paròdiques (val a dir que els All Blacks ho fan molt millor abans de començar un partit): masclisme, feixisme, misogínia, sadisme, onanisme... Poc després va sortir a l'escenari William Bennett, el líder de Whitehouse i un dels gurús de la música electrònica extrema. Després de renegar i insultar a tort i a dret, d'iniciar la peça **Thank Your Lucky Stars** i de **barallar-se** amb Best per l'únic micròfon que funcionava, entre d'altres fets, Bennett va abandonar momentàniament l'escenari preocupat perquè el públic no responia: "Els dic de tot i ni es mouen". Diuen que una de les organitzadores del concert li va insinuar: "Digue'ls 'catalans fills de puta'...". I va Bennett i diu que no s'atreveix... Una altra de les moltes anècdotes sucoses d'aquest concert.

Aquest abandonament de l'escenari, mostra de la mala bava que ja portaven al damunt els de Whitehouse, va ser reiteratiu: Peter Sotos hi va estar, dels vuitanta minuts del concert, poc més d'un quart d'hora, després de cagar-se en tot i en tothom; William Bennett mentre va estar a l'escenari va ser una ombra d'allò que hom esperava, tot i els exabruptes, els crits, els renecs, l'**striptease** i la dutxa de cervesa; i Philip Best va aguantar estoicament, com a paradigma del principi de la dramatúrgia clàssica que assegura que mai no es pot deixar l'escenari buit. Quan el va deixar buit, el concert va acabar.

Però, tot i aquest enrenou, els meus porus van transpirar pànic del més bo. La posada en escena -d'allò més rònega, antiquada i lletja- va ser prou esfereïdora pel so(roll) (tanmateix l'**excel.lent** qualitat que tenia, tal com ja he dit) i sobretot pel trist joc de llums: un defecte de lluminositat (com recordo Best amb l'encenedor Bic del tot encès per programar les màquines!) que va excel.lir amb el llanguiment progressiu que va conduir a la foscor absoluta al final del concert.

El concert, des del punt de vista estrictament musical (?), va ser tot allò d'electrònic i extrem que es podia esperar, però hom esperava molt més. I arribats a aquest punt podeu creure que no em va agradar. Però, no, no és això, és que em va sorprendre.

El podem dividir en tres parts, el concert, seguint l'anomenada dramatúrgia clàssica: introducció, nus i desenllaç.

La introducció, ja l'hem esmentat: els tres components van anar pujant a l'escenari un a un, tota mena de grolleries i improperis orals, gestuals i fàctics, i el soroll que va començar a neguitejar una audiència marcida. Després dels **acords** inicials, a poc a poc el neguit va anar en augment.

El nus va ser un **crescendo** ritualístic que va afectar pocs espectadors. Quan dic que en va afectar pocs em refereixo al fet que les prop de dos-centes ànimes van romandre esmorteïdes. Jo, a primera fila, i assegut, només en vaig poder veure quatre i escaig que es van deslliurar al **trance** frenètic provocat per l'orgiàstic devessall sònic i sonor de Whitehouse. Quatre fanàtics que coneixen prou bé com s'ha d'**actuar** en un concert de Whitehouse: el factòtum de Vagina Dentata Organ, convocant les ànimes a una missa negra davant dels altaveus en un exemplar deslliurament de la violència continguda; el millor expert de Whitehouse de l'Aragó i l'homònim francès, fascinats pel ritual més típic de Whitehouse; i un **fan** japonès, que, a més d'orxegar renecs a tort i a dret i de rebre alguna empenta de Peter Sotos, després d'haver-lo insultat abastament, va aprofitar l'ocasió per abocar-se libidinosament a la seva acompanyant. Només aquestes quatre persones van saber realment quina ha de ser la resposta als estímuls rebuts en un concert d'aquesta mena; la resta, els altres cent noranta-sis, vam perdre l'ocasió (per l'espai, el so i les marrades tecnicoorganitzatives; i la freda anàlisi dels no fanàtics) de saber subjectivament quina mena de catarsi provoca Whitehouse.

Arribats a aquest punt, el concert va canviar de to. El desenllaç va ser la progressiva desaparició de l'esmorteïda llum per la foscor, la sola presència de Best a l'escenari i un altre concert: on l'agressivitat sonora i sònica va donar pas a una altra mena d'agressivitat: **ambient** (!) llefiscós, tenebrós, encara més pertorbadorament ric i exquisit, no pas tranquil.litzador, on es va barrejar una certa rumorositat maquinal i estranyes converses familiars enregistrades, per acabar romanent des de l'escenari tot i la marxa de Best. Un desenllaç que va permetre sentir una altra cara de Whitehouse: més **tranquil.la** tanmateix esfereïdora, més **suportable** tanmateix misteriosa, més **ortodoxa** tanmateix apòstata del seu mateix credo.

Tot i això, però fins i tot també amb tot això, Whitehouse va demostrar damunt l'escenari tota una manera de fer música ("música electrònica extrema") que no mereix cap mena de crítica i d'anàlisi fredes. És música per a fanàtics, música anguniosa, agònica i vitalista: catártica -tot seguint la ja citada dramatúrgia clàssica-; i música al cap i a la fi farcida d'anagnòrisi: música en què tard o d'hora ens hi hem de reconèixer: des d'aleshores res ja no és el mateix. Whitehouse ja és història pura i dura, història d'una sola música, la més feréstega del segle.

 return to susan lawly homepage